Carrer sense sortida
És tard, no sé quina hora és, però és fosc fa estona. Camino entre els foscos carrers, rodejat de pobres cases, i tot de botigues amb llums de neó.
De sobte, vaig escoltar un fort cop sec, em vaig girar, i vaig contemplar un home que duia un bat de beisbol a les mans, tacat de sang. El meu cor va donar un bolc. Vaig començar a córrer en direcció contrària, l’home em va veure, i va córrer darrere meu, tot cridant: “et mataré, desgraciat!”. Les meves cames no podien córrer més, i sabia que no aguantaria gaire estona a aquest ritme. Vam passar per darrere d’un magatzem, on hi havia una pila de caixes de cartró. En passar pel costat, vaig tirar-les al terra, el que va fer caure el meu perseguidor, i em va donar una mica d’avantatge. Per fi, vaig veure la sortida d’aquell fosc carrer. La sortida semblava el cel, estava il·luminada per les llums d’una ciutat com la de Barcelona. En cosa de trenta segons em vaig trobar en un carrer ample i espaiós, ple de gent, vaig cridar: “Socors! Aquest home em vol matar!”. Però vaig sentir un cop molt fort al cap, i em vaig desmaiar.
En obrir els ulls, em vaig trobar en una habitació de parets blanques, i unes veus, unes veus llunyanes. Em vaig adormir. En despertar-me, em van dir que m’havia caigut un test al cap, i que havien agafat l’assassí, que estaria vint anys empresonat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada